Les Llotges i les seves funcions a les ciutats medievals : el cas de Barcelona [Fitxer informàtic]
/ Magdalena Bernaus Vidal ; [dirigida per: M. Rosa Terés i Tomàs]
Bernaus i Vidal, MagdalenaBarcelona : Universitat de Barcelona, 2016
Dirigida per: Terés i Tomàs, M. Rosa. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2016
1 recurs electrònic (773 p.)
Les estructures denominades llotges, procedents de l'entorn mediterrani, van aparèixer a l'arquitectura catalana a final del segle XIII i es van difondre al llarg dels segles XIV i XV. Es relacionen amb els espais del poder civil, s'hi duien a terme actes públics i oficials que requerien la reunió dels representants i/o la interacció amb el poble, i en certa manera legitimaven i dignificaven tots aquests actes. Per això són freqüents formant part de les residències nacionals a l'estranger (les llotges de les nacions) i també de les primeres cases de la ciutat (llotges de la ciutat). La materialització constructiva d'aquesta classe de llotges reflecteix el caràcter oficial de l'estructura, i ho demostren la llotja de la Ciutat de Perpinyà, la llotja de la plaça dels Homes de Castelló d'Empúries o la llotja de Sant Jaume de Barcelona. En paral·lel, la paraula llotja s'adopta en el català medieval com a sinònim del terme secular porxo o pòrtic, i per tant s'utilitza també pel seu significat estructural i no per les seves connotacions funcionals. Així s'han d'entendre les llotges dels piquers, els porxos o llotges per a preservar-hi mercaderies o cereal (com ara la llotja de Tortosa), o els porxos o llotges eclesiàstics (com la llotja de Sant Antoni de Barcelona). A la Barcelona de final del segle XIV hi té lloc una evolució del terme llotja que és especialment significativa pel que fa a la història de l'arquitectura: a més de continuar sent una galeria o pòrtic, la llotja esdevé un edifici municipal de caràcter monumental específicament destinat a les reunions dels mercaders i als afers mercantils en sentit ampli, mantenint així el seu caràcter de lloc oficial i de centre de trobada, però quedant del tot alterada la seva forma arquitectònica. Els punts de referència funcionals i arquitectònics d'aquesta nova tipologia, creada per l'arquitecte municipal Pere Arús (Pere Arvei) són múltiples, però els seus elements més característics deriven sens dubte de l'arquitectura del poder civil. En ple segle XV, Marc Safont intervé en els nous espais afegits a la llotja de Barcelona, adreçats a fer visible la importància del comerç i de la mercaderia en la ciutat del final de l'edat mitjana. La llotja de Perpinyà, poc posterior a la de Barcelona, deriva del ja clàssic model de casa de la ciutat amb llotja o porxo inferior i sala superior, però les llotges de Mallorca i València reprenen els trets bàsics de la llotja de Barcelona i els mestres Guillem Sagrera i Pere Compte, respectivament, les porten a un nou nivell arquitectònic.
